Sang Nova | Page 8

li sobra, i fa com el gos de l'hortolà, que ni
menja ni deixa menjar. El que li costa el plet que sosté amb el poble,
val vint vegades més que el fruit d'aquell ermot. ¿Veu, part d'amunt
d'aquella serra, un clapissol ros amb unes parets roges dejús? Són les
desferres del monastir de Sant Martí, a on diu que abans hi havia un
bisbe.
I així, amb preguntes i respostes, fumant un cigar en aquest caire,
perquè hi passava la fresca marinada i s'hi disfrutava ensems de bones
vistes, i bebent un got d'aigua en aquella font, perquè hi feia ombra i
s'hi estava bé, entre rialles de l'un i repudais de l'altre arribaven al poble
que ja era fosc. La Rectoria era tancada, mes no estaven tan
desprevinguts sos habitants, per quant tiraren el cordill del llucateu
abans de què els arribats truquessin a la porta. Entraren a la lliça i ja al
cap de l'escala sortien a rebre'ls mossèn Joan, amb els braços oberts, i la
Feliça amb cara de prunes agres, amb un llum de cuina.
Oncle i nebot, confosos en una abraçada, pujaren escala amunt. En
Pascal se féu càrrec de la bèstia, i, mentre la desembridava, la
majordona, que des del darrer replà li feia llum, anava dient amb veu de
nas:

-Poc pensava jo que arribésseu avui, i ja deia a mossèn Joan: «Sap què
és? Que el senyoret haurà fet tard i s'hauran quedat a dormir a l'hostal
del Porxo.»
Veient que en Pascal feia cas omís de son parlament, continuà:
-I, ben mirat, era el millor determini que podíeu fer. Demà haurieu
pogut venir a la fresca...
-Un pudai!- exclamà en Pascal per tota resposta, mentre, estirant el
cavall pel ronsal, el menava cap a l'estable.

V
Mossèn Joan de Montbrió, rector de Vall de Pedres, per aquells temps
caminava ja en la sexta desena de la vida. Era el mitjà i únic
sobrevivent de tres germans. L'hereu morí solter, i mossèn Joan, que
era ja capellà, entrà en possessió de l'herència, però, religiós de vocació
i no de conveniències, traspassà tots sos drets a favor del germà petit,
que estava a Barcelona, dedicat al comerç amb regular fortuna. Aquest
s'instal·là en el mas, se casà, i als pocs anys moriren ell i ella deixant a
en Ramon, infant de tres o quatre anys.
Valga que mossèn Joan s'instal·là en la pairal i que una germana d'ell,
dóna de poques apariències però excel·lent mestressa, se posà a
governar la casa, que aquesta tirà avant i fins se realisaren importants
economies i redempcions de càrregues.
Crescut en Ramon, oncle i nebot no lligaven gaire, per lo que aquell,
amb el cor ple de tristesa, se'n tornà a sa parròquia de Vall de Pedres, i
allí seguia completament donat a son ministeri.
Se calificava a si propi de capellà de missa i olla, lo que era un excés de
modèstia, perquè, sense ésser un pou de ciència, posseïa quasi tota la
que proporcionaven els seminaris de son temps, i fins de la Universitat
de Cervera n'havia recollida molta, ja que hi havia seguit alguns cursos
de la carrera de Lleis, que no terminà per haver-se acabat abans la

Universitat que sos estudis, negant-se a seguir-los en la nova de
Barcelona en protesta de lo que ell calificava d'atropellament del dret i
triomf de la revolució.
Lo que hi havia de positiu era que per a mossèn Joan no havien
transcorregut els darrers quaranta anys, havent-se parat en el moment
en què, convençut de lo limitat de la sabiduria humana, cregué que ja
estava discutit i resolt tot lo que humanament resoldre's podia. D'aquí
naixia sa oposició a la vocació que per a la carrera d'enginyer manifestà
sempre son nebot, carrera que representava uns estudis i unes rutes per
ell completament desconeguts. Ell havia estudiat a Sant Tomàs, havia
traduït a Sant Agustí i a Sant Jeroni i a altres Sants Pares de l'Església, i
en els lluminosos escrits d'aquestos grans savis havia trobat un cos de
doctrina filosòfica suficient a omplir no sols les necessitats de son cor,
sinó, deia ell, de tot l'humà esperit.
Déu és la causa primària de totes les causes i la força creadora,
conservadora i reguladora de totes les forces, de les que dimanen, com
irradiacions sublims, totes les demés manifestacions, així en l'ordre
natural o físic com en l'espiritual. Estudiant, doncs, a Déu en sa
essència, en sos atributs i en ses revelacions, s'obté la clau de tot lo
demés. D'aquí en feia arrencar la superioritat de la carrera eclesiàstica
sobre totes les demés: carrera de privacions i sacrificis, sublimada per
la missió encomanada als sacerdots d'ésser intermediaris entre Déu i
l'home, aqüeductes de la Divina Gràcia, la que distribueixen cobrint
espirituals necessitats i humanes misèries.
Després d'aquesta,