Sang Nova | Page 7

un savi de primera. De llatí si en sap! Altrament és home per
donar un bon consell a qui li faci menester. I el bé que ha fet al poble,
ja amb caritats, ja d'altres menes. I per a maleir el mal temps, no n'hi
d'altre en tota la rodalia. Ha de pensar i entendre que, des de que és
aquí, no hem vist encara cap pedregada que s'ho valga, i això que n'han
passades de bones pel veïnat. Encara em recordo de la de Sant Jaume
farà cinc anys, que a les parròquies de Prunés, Vall-llosell i Daurada no
hi va deixar ni les canyoques. Eren envers les sis del mati que vaig
veure que la Pedraforca portava caputxa i vaig sentir les campanes de
Vall-llosell, clares com si fossen a mitja hora. Jo que vaig dir: «Pudai!,

avui tindrem tamborinada, mossèn Joan.» «-Vols dir?- féu ell tot
esmorzant. -Doncs mira, estigues alerta i avisa.» A deu hores ja no es
veia el sol i vaig sentir un tro cap a la part de la Pobla. Vaig dir: «Ja hi
som!». A onze hores, a Prunés ja repicaven de debò, i es veia cap a les
serres de Castellar de N'Huch un tap que feia feredat. La borinor
s'anava atansant, i cap a migjorn hi havia un tall de serena, repudai!,
que era lo que em feia menos goig. Aviso a mossèn Joan, i, quan va
estar amanit a sota el porxo de la iglésia, ja la teniem a sobre i queien
unes gotes com el pla de la mà; Cap a Vall-llosell i Daurada ja rebien
de valent. «-Caratsus! Això va de males- deia mossèn Joan tot rodant al
cap. -Això porta malicia.» Repudai! El cel semblava que s'esquerdava,
veient-se negre com una gola de llop a part d'allà de la serra del
Teixaire; ja les avançades sortien pel Coll del Bord, quan mossèn Joan
començà les malediccions amb el salpasser alt i llatinada que te crió. Jo
estva espaterrat de veres i anava dient tot baix: «¡Repudai, avui si que
batrem abans de segar!» La Feliça, amb un fogó de terra, anava
cremant llor i romaní de fulla en fulla, i l'hereu del Sord, repenjat a les
campanes, ¡dali, que és dia!...
Doncs ha de saber que, en quant mossèn Joan alçava els braços i el
salpasser, ja la torbonada feia alto; mes, en quant els baixava, ja la
teníem a cavall de la serra, a punt de saltar al pla. Mitja hora bataiera
estiguérem així: repudai! tinc i tindré. Ella: «-Que passaré!», i mossèn
Joan: «-Va darretru: que no passaràs.» Mes, repudai!, jo que veig que
ell començà a venir groc de fatiga, les gotes de suor com cigrons li
anaven cara avall, les mans li tremolaven enlaire i el llatí se li
engargossava. En tal moment, la tempesta prenia embranzida i
començava a rebotre algun que altre roc com un ou de colom. «Pudai,
pudai, pudai!» vaig pensar jo. «Si aquest home se'ns acula estem
perduts.» Jo que si, agafo el braçat de llor que la Feliça, tot mastegant
parenostres, companejava com si fos or, i hi calo el mateix ciri beneït,
fent un foc com un Sant Joan, me'n salto a dalt i prenc el fusell i mitja
dotzena de cartutxos amb bala beneïda, i amb un girant d'ulls torno a
ésser al costat del Senyor Rector, cridant: «-Animo, mossèn Joan! Faci
un esforç, per Déu, que avui la misèria ens truca a la porta!-» I vinga un
pet d'escopetades, que arreu fou contestat pels veïns. Mossèn Joan
s'animà, i, atansant-se fins al cementiri, amb uns crits que feien feresa,

reptà la tempesta que, amparada part d'allà del rieral de Salgueda, no
tingué més remei que escórrer's pels erms i emprius de Serra-Calma, on,
tant se val, no hi deixà ni les llagostes. En aquell moment començà a
caure l'aigua a samalades: el perill havia passat.
En Ramon estava embadalit, i reia com un ximple amb les pintoresques
narracions d'en Pascal, que tocava tots els registres, no essent pas
menos distret el que en podríem dir de geografia de la comarca.
-Veu? Allí és el castell de Riany, fet del temps dels moros. Diu que hi
ha una mina sota terra que va a sortir a Ter. Allà més lluny és
Vall-llosel; més ençà hi ha Daurada, que no es veu; aquesta casa és
Tapiols, la de més cabal de bestiar de tota la muntanya: l'amo és un
borni que hi veu més que els gats. ¿Veu aquell blancall que s'obira per
entremig d'aquell collet? És Serra-Bruna. La casa més potenta de tot
per aquí. Ell és un gran senyor; bona persona, si no fos tan tiranu pel
poble. Vol ésser amo dels emprius de Serra Calma, com si no en
tingués prou amb lo que