Sang Nova | Page 9

i per aquells fadrins externs mancats de vocació per
a l'estat eclesiàstic o que, sentint la necessitat de constituir una família,
devien buscar un medi o un recurs per a subvenir a son sosteniment,
posava la carrera del Dret, germana petita de l'anterior i amb missió poc
menys elevada, com és la de fer triomfar la Justicia, una de les
principals i més immediates derivacions de la Divinitat. Les demés
carreres -medicina, farmàcia, etc.,- encara que molt honorables, venien
a ocupar un ordre inferior. La militar la tenia descartada. Des de que la
política, deia, l'havia deshonrada, fent-la servir d'escambell a totes les
humanes passions, no podia ésser l'ideal d'un fill de família que

s'estimi.
Però tota sa admiració la guardava mossèn Joan per a aquells joves
priviliegiats que tenien prou talent i prou pit per a agermanar la carrera
eclesiàstica amb la Llicenciatura dels sagrats Cànons o del Dret. D'ells
era el pervenir.
Mes, tant per a uns com per a altres estudis, calia conèixer a fons el llatí,
perquè en aquesta llengua estan escrites les Sagrades Escriptures, com
també els llibres dels Pares i Doctors de l'Església, les obres de Dret
més importants, des del Digestum, Pandectas i compilacions del Dret
Romà, fetes pels grans legistes de l'antiguitat, fins a les obres de
Paguera, Cortiada, Vives i Fontallella, com també en llatí són la gran
majoria d'obres que tracten de medicina i farmàcia, des de les
d'Hipòcrates, Galeno, Celso i altres, fins als cèlebres aforismes de
l'escola de Salerno.
-¿Com és possible, doncs- deia mossèn Joan -que sigui cosa sèria
aquesta carrera de nova invenció que havia pogut cursar en Ramon,
sense conèixer a penes el llatí?
¿No volia això dir que per la tal carrera es prescindia de tot lo que la
humanitat ha escrit en la llengua mare de totes les llengües?
Heu's aquí lo que era mossèn Joan com a home de lletres. Pel demés,
un cor de noi que quan renyava es tirava un remordiment a sobre, i
quan reia li escapaven les llàgrimes, que en ell, més que altra cosa, eren
signe d'entendriment, ja que les grans penes se les passava sol i amb
ulls eixuts.
Exercia de pàrroco per amor a l'art o, com ell deia, perquè no sabia fer
res més. Per naixença, per educació i per temperament, no era popular;
era sols per esperit de sacrifici, per abnegació seràfica, per natural
bondat de cor i per odi a la pròpia carn, que havia vençut sos impulsos i
dominat sa naturalesa, fins a doblegar-la sota les misèries i les
impertinències dels feligresos. Així havia conquerit l'amor i la
veneració d'aquests, que abusaven de son caràcter angelical i dèbil,
sense que sovint seguissin sos consells més enllà de ses pròpies

conveniències.
Físicament considerat, era mossèn Joan home de bona presència, si bé
lleugerament corbat, amb més abundància d'ossos que de carn. En sa
cara, eixuta de vianda, s'hi marcaven tant els ossos, que un anatòmic
hauria pogut catalogar-los sens pena; mes, a part d'això, com sa pell era
d'un rosat sanitós, feia de molt bon veure, i l'òval estirat de sa cara
acusava una certa distinció, visible particularment en son front espaiós,
en son nas, lleugerament aguilenc, i en sa ben perfilada boca.
L'impromptu característic de sa fesomia era una suma beatitud i
complacència traduït per una mitja rialla que no es fonia mai, ni quan
son cor se sentia negat per la contemplació de les les grans misèries
humanes.
Les habituds no podien ésser mes senzilles ni ses necessitats més
limitades. Sa vestimenta era pariona de sa vida: llustrosa a força de
raspall i fins discretament apedaçada en algun indret, però neta de
taques, com sa conciència. Un detall: mossèn Joan no polsava. Tenia
massa encarnat el sentiment de la pulcritud per a deixar-se influir de tan
potiner vici. En canvi fumava morigeradament uns cigarrets de
currutaco que, per no tacar-se els dits, sostenia amb uns amollets de
plata. Era l'única transacció que havia pactat amb la corrent moderna.

VI
No mancaren a la taula del Rector els rescalfolls profetisats per en
Pascal, i en Ramon els feia els honors amb bon apetit, sobrant-li temps
encara, entre mossada i mossada, per a entretenir a son oncle amb
qüentos d'estudiant, anècdotes dels seus viatges i acudits de bon humor.
Aquest el contemplava embadalit de goig, atent sempre a conjecturar
per ses espontaneïtats l'estat de l'obra moral que amb tants afanys havia
fonamentat.
De moment pogué apreciar en ell major seguretat de criteri, més
maduresa de conviccions i, sobretot, major cabal d'idees pròpies, que
expressava amb una tal superabundància de fantasia, que al bon home li

posava pell de gallina.
Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al cor.
Portat per sa fantasia, ¿hauria anat son nebot lluny, fins a pendre-hi mal