Sang Nova | Page 2

coneix que no anem a la font!
En fi, que els temps han canviat, i quan me'n vaig adonar ja tenies el
cap ple d'aquestes modernes invencions, que no m'inspiren gota de
confiança. -La carrera d'enginyer és la carrera del pervenir!- me deies, i
justament és el pervenir que veig fosc, jo que sols visc del passat.
Però, fill meu, veig que torno a la dèria de botzinar de tot, sense reparar
que no tinc encara alçada la penitència que per aquest pecat
m'imposares. Mes, què hi farem? Els vells som com les criatures; no
ens corretgim, encara que ens piquin els dits. Perdona'm, doncs, estimat
Ramon, com jo et perdono l'esperit d'emancipació que en certes coses
t'ha portat lluny de mi. Si has encertat, ben teu serà el mèrit; del

contrari, ningú més que tu en passarà la pena. Però, sia com sia, no
dubtis que ta carta m'ha commogut fins a fer-me plorar de goig,
sobretot quan reconeixes estar en descobert amb qui tantes proves
d'estimació t'ha donat. Paga, doncs, aquest deute de gratitud i alegraràs
els darres anys de la vida de ton vell oncle, que t'estima com a un fill,
Joan.
Vall de Pedres, 10 de juliol de 1866
P. D. Se m'oblidava el dir-te que, ja que penses seguir el vell camí de
Vall-llosell i agafar la drecera a l'hostal del Porxo, com no tinc
confiança de que la sabessis seguir, a lo menos sense perdre-hi un
temps que podria fer-te falta, he disposat que vinga a recebre't en el
susdit lloc, mon recader, en Pascal, home de confiança en qui pots
descansar. Val.

II
Corbat sobre el llom del potent cavall cerdà rebrot d'Andalusia, l'hereu
en Ramon de Montbrió, halo halo, feia via pel vell camí d'Oliveda a
Vall-llosell. Tan capficat estava en desxifrar una carta que duia en la
mà dreta, que semblava insensible als ruixats de foc que el sol naixent
li enviava per darrera, dibuixant sa silueta blavosa, allargassada sobre
la pols del camí ral. Les fiuixes regnes semblaven a punt d'escórrer's de
sa mà esquerra i deixat anar per complet, s'anava balancejant al compàs
de la marxa de la bèstia que, mossada d'aquí, a l'herba dels marges,
pernada d'allà als tàbecs importuns que li picaven la panxa, marxava a
ses lliures voluntats.
Era un jove d'aire distingit i pagesívol, sapat i robust tant per naturalesa
com per virtut d'exercicis gimnàstics continuats; de faccions més
grandioses que boniques, un poc dures però regulars i banyades d'un
tint de bonhomia que les feia atractívoles, contribuint-hi per molt una
barbeta negra, moixina, verge de navaja, que li ombrejava boca i galtes.
La característica de sa fesomia la donaven uns ulls grossos i

somniadors que sovint semblaven divagar, mes en les negres
profonditats dels quals s'hi concentrava en certs moments tota la
fogositat d'una ànima ardent.
Vestia un folgat trajo de campanya, de dril; ample barret dels dits de
jipijapa i calçava alta bota amb esperons de reglament. Aparentava com
uns vint-i-sis anys.
Aquest jove, que pertanyia al número, massa escàs, per cert, d'hisendats
que, duenyos d'una posició assegurada, aspiren a fer-se homes per se, al
revés de tants altres que, en fires i festes majors, passegen sa nul·litat i
malbaraten el que res els ha costat de guanyar, havia perdut sos pares
des de la infantesa, quedant al cuidado de son oncle patern mossèn Joan
(que sol·licità substitució interina per a sa parròquia de Vall de Pedres,
a l'objecte de posar en ordre el patrimoni, un poc necessitat d'ell, per
diferentes causes) i d'una tia materna, dona excel·lent, mes de poca
significació, que encara avui portava el pòndol del govern interior de la
casa.
Mossèn Joan dotà a son nebot d'un fons de sòlida educació cristiana;
mes, un cop crescut, al tractar d'imbuir-li sos ideals respecte a la carrera
que devia escollir, se trobà amb que el jove feia gala d'una pila d'idees
pròpies (moltes d'elles en oposició amb les de son oncle) que sostenia
amb una tossuderia propera a la impertinència. Amb la fanfarroneria
pròpia del poc seny, començà a considerar a aquell com a home
antiquat; i, com que ell estudiava en les darreres obres i fins fullejava
algunes revistes científiques, d'aquí el creure-se-li superior, arribant
fins a faltar-li alguna vegada al respecte, si no d'un modo ostensible,
replicant-li, portant-li inconsideradament la contrària i fent poc cabal de
ses consideracions y consells. Impossibilitat de seguir-lo en ses
tomístiques disquisicions, i de parar-li el joc de sa argumentació
escolàstica, en la qual era mossèn Joan un mestre consumat, acabava
per treure serietat a les discussions en què sovint degeneraven ses
converses, fent broma de sa ciència i saltant amb qualsevol estirabot,
que no sempre aquell prenia bé.
Aquesta independència de caràcter i fins desatenció del jove, causà
profonda pena a son oncle, que