Sang Nova | Page 3

alguns moments temé sèriament haver

malograt el fruit de sos afanys. Son disgust augmentà quan li declarà
rodonament que volia seguir la carrera d'enginyer, contra sa manifesta
opinió. Allavors posà el patrimoni al cuidado d'un procurador de sa
confiança i retornà a sa parròquia de Vall de Pedres, de la qual faltava
de més de tretze anys.
Mossèn Joan s'arrepentí, després, d'aquesta rebequeria, majorment que
no li donà el resultat que ell n'esperava, o sigui d'atuïr al jove fent-lo
rendir. En Ramón de motu proprio rebaixà les facultats del procurador,
reduïnt-lo a un simple receptor de comptes; s'enginyà per ingressar a
l'escola preparatòria de Barcelona, a on seguí els estudis amb regular
lluïment, i prosseguí i terminà la carrera d'enginyer agrònom a Madrid.
Lo que sí en resultà, fou una fredor de relacions entre oncle i nebot, que
sols s'escrivien molt de clar en clar.
Per sa sort, En Ramon de Montbrió no abusà pas de sa llibertat ni de sa
posició. Per criteri propi, o per misericòrdia de Déu, es rodejà sols de
pocs companys i bons. Tant a Barcelona com a Madrid sapigué
circumscriure ses hores expansives als exercicis gimnàstics, d'equitació
i excursionisme científic. Així conservà son temperament
essencialment muntanyenc, desenrotllà ses forces físiques i es lliurà
d'una infinitat de perills que perden a tantíssims joves de bones
condicions.
La sòlida base de creències religioses que son oncle li havia donat,
resistí bé l'empenta de sos estudis científics. Sols sofrí detriment
l'embolcall escolàstic que aquell li havia teixit. Els procediments
científics l'atreien més que les disquisicions filosòfiques i amb son
temperament d'artista preferia a la sublim teologia de l'Àngel de les
Escoles l'arrobament produït par la contemplació dels fenòmens de la
naturalesa, entrant-li les impressions abans pel cor que pel cap. Ànima
somniadora, son cor estava tan rublert de sentiment artístic, que bastava
una gota per a vessar, fent vibrar sos nervis a voltes amb fressosos
esclats. Sa naturalesa era tan afinada, que copsava la més lleugera nota
harmònica que li entrés per qualsevol dels sentits, convertint-ho tot en
substància son esperit privilegiat. Igualment el commovien els gemecs
de la tenora gronxant-se per les arbredes del Fluvià, que l'espetec del

tro rodolant pels penyals del Pirineu.
A part d'això, era de geni viu, alegre i xistós, amb alegria comunicativa
que s'infiltrava en l'ànim de tothom qui el tractava. Era, per natural,
eminentment popular, i sobretot tractant-se de pagesos, son caràcter,
expansiu i observador al propi temps, el portava a subjectar-los a
veritables autòpsies morals, en les quals els feia mostrar tots els replecs
de l'ànima.
De segur que, a l'escollir la carrera d'enginyer agrònom, tingué en
compte, més que la carrera en si, la relació d'aquesta amb la naturalesa,
de la qual estava veritablement enamorat. Ja sos somnis de noi eren
grans explotacions agrícoles, i el seduïa la idea de l'enginyer bosquerol,
instal·lat al ras o sota una tenda de campanya, en contacte dia i nit amb
la naturalesa.
Finida sa carrera, dedicà llargues temporades a viatjar per l'estranger,
visitant les mellors escoles d'agricultura de França i Anglatera, en
algunes de les quals ingressà com alumne, seguint-hi cursos especials.
Per aquells temps s'eixamplaren els horitzons de sa imaginació calenta
amb noves preocupacions. Impressionat pel gran desnivell intel·lectual
i social entre Espanya i els demés països d'Europa, tractà d'inquirir-ne
les causes, dedicant-se amb tal motiu a una sèrie d'estudis comparatius
d'història i de sociologia, venint en coneixement d'una munió de coses
que en nostres escoles oficials no se ensenyen i d'altres que s'ensenyen
falsificades. D'aquests estudis, entre altres moltes conseqüències, ne
tragué principalment un sentiment d'admiració i un entusiasme gran per
la Catalunya històrica, una aversió profunda per l'hegemonia de
Castella i un odi salvatge contra els vividors i polítics d'ofici.
Quan visità la Anglaterra, trobà la qüestió irlandesa en un de sos
períodes de major agitació. El gran Parnell, amb son talent i el poder de
sa paraula, alçava el cor d'aquell poble oprimit, demanant la reforma de
la llei electoral i l'abolició de l'Església oficial anglicana, aventatges
que no logrà sinó més tard.
El geni d'en Ramon era a posta per a entusiasmar-se amb la causa

d'aquell poble (ja de si simpàtica a tota la joventut europea), majorment
impressionat per certes ressemblances que observava entre Irlanda i
Catalunya. Féu causa comuna amb el poble, resultant aquell període de
sa vida una mica tenebrós, embolicat en conxorxes i conspiracions
fenianes. En les bullangues que s'armaren en 1865, amb motiu de la
supressió del Habeas Corpus, barrejat entre els estudiants de Dublin,
anava a capgirells amb la policia. Arrestat, passà un mes de calvari,
confós entre una turbamulta d'aventurers italians i francesos, fins que
per fi fou expulsat del territori anglès.
Sembla que aquest final de la seva calaverada li fou molt desagradable,
contribuint en gran manera a fer-li pendre la resolució