Els camins del paradís perdut | Page 5

la nau, i els va dir: -Sia així com voleu, mos bells
fills.- I encara afegí: -Ja sé en quina manera sou venguts. Bona obra ha
feta aquell monjo. Certa cosa és que Déu li ha aparellat un bon lloc, i a
vosaltres us ha tret de l'ermàs i de les tenebres per portar-vos a
l'admirable llum.
Llavors finalment Sant Brandan s'embarcà i donà solta a la barca en
nom de Déu. I amb la vela tesa començà a navegar cap al Migjorn. A la
primeria tengué bon vent i no li calgué més que tenir la vela desplegada.
Així caminà per espai de quaranta dies. I finats aquells quaranta dies,
cessà el vent i fou mester avençar a empenta de rems. Tant caminaren i
remaren tant, que llurs forces falliren. I Sant Brandan començà a
confortar-los i sermonar-los: -No hajau paüra, mos germans. Puix en
nom de Déu anam, havem fiança en Ell, que Ell nos guiarà.

Els rems cessaren de navegar, com ales lasses; però un vent inflà i
arrodoní la vela, i la nau anà tallant les ones, llaurant la llisa planície
eqüòrea. Déu agombolava amorosament aquella nau empelegada i
aquells confiants en Ell embarcats en la nau empelegada. Menjaven una
sola volta al jorn prop del sol post. La nau avençava sempre, car el
velam era tan sensible i subtil que recollia tot alè de vent per
imperceptible que fos. I així de jorn i de nit, avençava, fosca i espectral,
sota els estels, blanca per les aigües blanques, en les nits de lluna.

IV
COM ELS APAREGUÉ UN CA I MENÀ SANT BRANDAN I ELS
SEUS FINS A UN CASTELL.
Amb aquesta navegació de quaranta dies consumiren totes les vitualles.
En les partides de la Tramuntana trobaren una illa àrida i plena de
rocam. La costa que la cenyia era brava, monument de ruïnes fosques
remogudes pels temporals. La ribalta era dreta i eriçada, inaccessible
com un mur: riells d'aigua minsa, suada gota a gota per les clivelles del
penyal, decorrien rost avall fins que el magre plor se perdia en les
aigües vastes amargoses. Torbats de gran fam i de intolerable sed, els
monjos ompliren tota quanta vaixella hi havia en la nau, de l'aigua
plorosa i regalimosa. I veient Sant Brandan aquesta gran cobejança de
beure, els va dir: -No ho fasseu, no que és cosa lletja de fer ço que
vosaltres feis. Si a Déu no plau mostrar-nos port, ¿per què voleu
vosaltres per força prevenir la seua providència? No em plau que us
emporteu d'aquesta aigua.- Els monjos la llençaren tot d'una sens ni
tastar-la ni mullar amb ella el llavi eixut; i per terra s'esbandí la creatura
de l'aigua innocent, sacrificada. Al cap de tres dies plagué a Jesucrist
mostrar-los un port. Allí Sant Brandan amarrà la nau i signà el port i el
beneí devotament, i comanà als seus que no treguesen cosa ninguna de
la nau. I caminant ran ran vorera, li sortí a l'encontre un ca i començà a
fer-li falagueries i li llepà els peus, com han costum de fer-ho els cans
amb llurs senyors. I a sos monjos digué Sant Brandan: -No us apar que
Déu ens ha tramès, bon missatger? Seguiu-lo amb tota segurança on se
vulla us meni, que a bon lloc us portarà.- Anaren darrera el ca i

arribaren a un castell. Entraren-hi dedins. Allà hi havia molts llits per
jeure, i setials per seure i aigua en brulloles per rentar els peus. I
asseient-se Sant Brandan començà de parlar a sos monjos i els va dir:
-Mos fills, guardau que Satanàs no us enganyi ni us induesca a
temptació. Jo veig que en vol enganyar un d'aquells tres monjos qui
darrerament del monastir ens arribaren. Aquest monjo maquina en son
coratge un furt pèssim i mortal per la seua ànima, per ço com la seua
ànima ja és lliurada en les mans del diable.- La casa, on s'estaven, tenia
els murs quasi tapats de vaixella de diverses natures de metalls i de
brides i de corns revestits d'argent. Sant Brandan va dir al monjo que
solia donar el pa a sos germans: -Aparia el dinar que Déu ens ha
tramés.- Anant pel castell trobà una taula tota parada de mandils i de pa
blanc i de peix; i llençols molt blancs en cascún llit. Com se foren
entaulats, veient Sant Brandan aquell bé de Déu i aquella màina,
començà la benedicció amb els germans i retregué aquelles avinents
paraules del psalm: _Qui dat escam omni carni, confitemini Deo caeli_
(Confessau el Déu del cel qui dóna menja a tota carn).
I començaren a menjar, alabant Déu devotament, i menjaren i begueren
tant com varen voler. Havent finat de menjar, regraciaren Déu. I el sant
abad digué a sos monjos: -Ara anau i