Els camins del paradís perdut | Page 4

comiat de mon car fill Menoc, i amb mos germans, retorní al
cenobi i a l'estretura de ma cel·la.
Havent Sant Brandan sentides totes aquestes coses meravelloses, se gità
a terra i lloant Déu va dir: -Beneït sia el Senyor Déu en tots sos camins,
i santificat en totes les seues obres, puix a sos servents revelà tals coses
i de tal meravella. I encara sia beneït en sos dons puix avui ens apeixí
amb esperitual pastura i bevenda.- Finides aquestes paraules, Sant
Brandan no res menys digué: -Anem ara a menjar, segons la nostra
usança, coses corporals.- I així fou fet. Després donà la benedicció als
monjos; donà comiat a son nebot Barint i ell se n'entrà, consirós, en sa
cel·la.

II
AQUÍ SANT BRANDAN S'ACONSELLA AMB SET MONJOS.

Llavors Sant Brandan de tota la congregació s'escolli set monjos, els
més bons, i es tancà amb ells dins el refetor; i obrí la boca a semblant
parlament: -O, vosaltres, mos elets companyons de penitència, jo us
deman la mercè graciosa d'un consell, com sia que mon cor i mos
pensaments són tots aunats en un voler, sempre que aquest voler sia el
voler de Déu. La terra de la qual ens parlà l'abad Barint, ço és, de la
promissió dels Sants, tenc propòsit de cercar, i de no aturar-me mai fins
a tant que hi sia arribat. ¿Què us ne par d'aço i quin consell us plau
donar-me'n?- Els monjos, coneixent la seua voluntat, ço és, del dit sant
pare, quasi tots a la una i amb veu concordant, digueren: -Don abad,
aquest voler, puix que el teu és, el nostre també sia. ¿No saps tu que
abandonàrem pare i mare i parents tots, i encara la benanança mundanal
abandonàrem per servir a Déu? Nosaltres som aparellats d'anar amb tu
a la mort o a la vida, si tant és que aquesta sia la voluntat de Déu.- Ço
varen dir, i callaren. Sant Brandan s'acordà amb ells de fer un dejuni de
quaranta jorns seguits, i mentrestant aguiar el passatge cap al verger de
meravelles i el perdut Paradís de voluptat.

III
AQUÍ SANT BRANDAN ENTRA EN LA NAU.
Com aquella quaresma de dejuni fou acomplida, i hagué saludats sos
germans, Sant Brandan se'n muntà a la nau i començà a fer la via de
Ponent. Ventura i cas fou que arribà a una illa d'un sant pare qui havia
nom Joan. I prengué d'ell la benedicció i encara la prengué de tots els
monjos qui eren amb ell. I arribà fins al cap d'aquella contrada on tenia
son parentiu i no volgué veure ningú de la seua sang; ans se'n pujà a
una muntanya molt alta per veure com la mar oceana s'estenia. I
descobrí una cala, corba com un arc, que de llavors ençà s'anomena la
cambra de Sant Brandan. Aquest fou el lloc d'on després partí. I amb
tots aquells monjos qui eren amb ell s'afanyà a l'obra, i féu un esquif
molt fort i lleuger per anar per mar; el féu de llenyam i li donà la forma
que tenien les naus d'aquella contrada, que hom anomena coca. I com
fou ben acabada i afaisonada gentilment, de part de fora la cobrí tota de
cuiro de bou i pintà-la de vermell i tapà bé les juntes del llenyam, i ho

untà tot de mantega: nau i cuiro; per tal que fos més llisquívola; després
hi posà vitualla per quaranta dies. I arborà en mig de la nau una antena i
hi embarcà tot allò que s'és mester per navegar. I llavors comanà a sos
germans que entrassen en la nau en lo nom del Pare i del Fill i del Sant
Esperit. Ells així ho compliren. I Sant Brandan romangué sol, dret i
fosc en la ribera.
Llavors Sant Brandan aixecà sos braços al cel per copsar-ne la
benedicció, damunt la nau i aquells qui hi eren embarcats. La oració
que digué, feia així:
«O Déu qui a través del mar roig obríreu un camí pregon als nostres
pares, i sota l'aigua pontada els transportàreu, cantant la glòria gloriosa
del vostre nom, atorgau a ma suplicant humilitat, que aquesta nau,
escàpola de vents contrariosos, esquiva de pèrfids esculls i salva de les
reülls ondes tormentoses, arribi al port de salut i toqui la ribera
benaventurada.»
Encara no havia finida aquesta benedicció, quan arribaren tres monjos
de son monestir, i gitaren-se a terra, i començaren de besar els peus del
sant abad. -Pare, pare, deixa'ns venir amb tu on se vulla et plagui anar.
Si no ens hi deixes venir, morir hem aquí de set i de fam. Sàpies que
havem fet propòsit d'anar pelegrinant tot el temps de la nostra vida.-
Veient el sant pare abad aquella suplicant congoixa, mana'ls així mateix
que entressin en