Els camins del paradís perdut | Page 3

graciosament pel
propi nom i després va dir: -¡Siau els benvinguts, servents de Déu,
monjos germans! Gran mercè us ha feta el Senyor de mostrar-vos
aquesta terra. És aquella terra que cercàveu, que donarà als seus sants.
A saber haveu que el riu la migparteix. La meitat n'és aquesta banda on
sou. Déu vos en guard però, de passar més envant. Preneu-ho en

paciència i tornau-vos-en arrera, allà d'on sou vinguts.- ço digué el
donzell; i aleshores un dels monjos qui amb nosaltres eren vinguts gosà
demanar-li d'on ell era i quin nom havia. Ell li diu: -Per què em
demanes d'on som ni quin nom he? Demana'm més tost noves d'aquesta
illa i serà millor. I si ho vols saber, en la manera que ara la veus, és des
del començament del món.- I llavors me diu a mi: -¿Tens fretura de
menjar ni de beure ni de vestir? Sàpies que ço que et diré és veritat. No
tens fam ni set ni t'és mester vestir ni dormir, jatsia que fassi un any que
arribares en aquesta illa amb tos germans; i no has menjat ni begut ni la
son agreujà tos ulls, ni has vist la nit arribada. A saber has que en
aquest lloc no hi ha mai nit, ans sempre és dia; ni mai no hi plou ni mai
el cel és entelat de núvol; la fam i la set, la son i la malaltia en són
exilades. Aquí hi fa tot temps un bell i fresc estar. Aquí hom no hi
envelleix ni hi mor. Una gran llum purpúrea vesteix tota la illa. Aquesta
llum no és la rossa del sol ni la blanca i freda de la lluna, ni la celístia
vaga dels estels; ans és la llum de Déu Nostre Senyor, del qual naixen
tots els béns i totes les gràcies i totes les llums. Ell us ha feta gran
mercè, car no tothom és digne de veure i sentir ço que vosaltres heu
sentit i heu vist.
Així parlà; i encontinent demostrà gran desig de partir-se de nosaltres i
encara afegí: -Anau-vos-en d'ací; i jo vindré amb vosaltres fins a la
ribera i a la vostra petita nau.- Arribats a la vorera entràrem en la nau. I
s'esvaní el donzell com una imatge de somni. Començàrem de navegar;
i al cap d'una hora, ens tornà envair aquella aubaïna nuvolosa de l'altre
cop, i avençant a la ventura de Déu tornàrem a trobar els nostres
germans. Els quals ens havien esperat amb incansable enyorament, i
mostraren gran alegria del nostre retorn. I per ço com la nostra absència
era estada tan llarga havien plorat i fet molts de pensaments. I duien bé
el compte del temps que forem absents, que era d'un any i divuit dies. I
ens començaren a dir: -Mossenyers i pares nostres, ¿on sou anats i on
sou estats tant de temps? I ¿per què ens haveu deixat sense guia ni
pastor en aquesta selva obscura? Nosaltres bé sabíem que mossenyor el
nostre abad, espesses vegades, sol partir, i se'n va algunes voltes tot sol,
no sabem on, ni si és lluny ni si és prop; i a vegades s'hi està un mes i
ha pics que s'hi està dues setmanes i tal volta una setmana o encara
menys, i després retorna sa i sau. Però ara s'hi ha estat un any; no és

cosa, doncs, de meravellar si nosaltres érem en ànsia i en congoixa.
Jo els vaig donar conhort i confort amb aquestes paraules: -Portador
som de bones noves. En aquest viatge no m'ha advingut res que no sia
per bé. A bon lloc sou. Sapiau que no és lluny d'ací aquella illa delitosa
anomenada Terra de promissió dels Sants; i en aquesta illa no hi ha mai
nit, ni mai el jorn s'hi acluca: llum rutilant i serenor sense núvol
perdurablement imperen; no callen mai els aucellets de cantar la
primavera; l'herba tota floreix; els arbres tots floreixen i fruiten. Un
àngel de Déu, meravellós de veure, guarda la illa i ningú pot anar-hi si
no en té llicència d'ell. Per l'olor dels nostres hàbits no coneixeu que
som estats en Paradís? -Don abad- els monjos respongueren; -per l'olor
del vostre hàbit coneguérem que haveu estat en lloc florent. Amb gust
sabríem de vós on és aquest paradís, que nosaltres no el sabem i
deim-vos que quaranta dies ha durat l'olor dels vostres vestits quan sou
estats de retorn del lloc on éreu.- Ell respongué: -Amb mon car fill
Menoc, en la illa delitosa, fórem tot aquest temps, sense menjar ni
sense beure ni sense dormir; i érem tan alegres i consolats de ço que
vèiem, que érem sadolls i plens com si haguéssim menjat a talent i
voler. Passada aquella quarentena, rebí la bendicció dels monjos i
prenguí