Ànimes atuïdes | Page 8

la robaran!
-No passeu ànsia.
-Amaga-la al graner!
-No passeu neguit!
-Ensenya-me-la!
-Prou! no sóc cap xarric escarrabillat perquè em mireu les butxaques.
-Que ets geniüt, noi! ¡Que et creus que dormo! tot ho sé! ahir vas
perdre tres duros!...
I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien de les
mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dèria de rescabalar els
diners perduts i la visió dels seus companys gallòfols de mena, li
havien tret tot el delit de feinejar. Fins qualque nit s'adormia a la
llitotxa del matalot de casa el tartaner, temerós de tornar tan tard a casa
seva i sentir la vella que l'esperava cloent de ràbia les dents i dient
malediccions plenes de follia.

El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encís de fill sanitós i rialler.
L'àvia el peixava. Havia provat tot el que li deien les dones; sopes,
patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de cabra, i no res, el nen
cada dia s'amagria, tenia una color malaltissa i les cames se li vinclaven
de debilesa.
-Feu-lo curar d'enyorament!
-Això és la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho diuen,
bons plats de sopa i bastó.
-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs... poseu-li un pegat al malic.
-Això és la ferramenta, dona!
Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava passant,
passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava amb fredor.
-¡Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ¡li haveu
encomanat les ravineres!
La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i tornant-se
cega.
-Em sembla que està més escotorit el noi! li faig el remei de la
sonàmbula. Li faig fer dur un mitjó el va flairar i va dir tot seguit: tot és
enyorament! ¡Com que la Tecla aviat vindrà! la criatura guarirà tot
seguit!
Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balancí, una
calaixera i una munió de regals. La visió del seu fill va fer-la trencar en
un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a la lluita com
abans, se senti corpresa per un defalliment i es deixà caure en el balancí
abatuda sense virior per a dir un sol mot. L'Andreu fugia dels seus ulls.
La vella li explicava pas per pas tota la vida que el seu home havia dut.
La Tecla sentint un desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un
mocador i mirava el seu fill vençuda, aclaparada.

I el fill indiferent, sense conèixer la seva mare, estossegava com un vell,
tenia un ventre gros i feia un ploricó etern. Brut, moquillós i malaltís.
Les carns xuclades, la rojor esvaïda, la veu apagada i la rialla morta per
sempre en aquells llavis esllanguits que s'havien oblidat de besar!
L'Andreu, després de repassar tota aquesta història s'alçà com si es
deixondís d'un somni ple de neguits. Ja és de nit.
Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques nues i
obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels garrofers i alzines,
els estels absorts dalt del cel enyorant el ritme dels grills, el cant humil
dels tòtils i la cridòria esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els
estels que han sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de
recança pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades
pels ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de fred.
Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.
Nit d'hivern amarada del silenci dolorós que entra en el cor i desperta la
consciència i l'omple de basarda. Els llavis resten immòbils enyorant
les paraules vivificants. Les oïdes són lasses de la quietud superba. Tot
sembla que sotgi, tot sembla esperar el vent. ¡El vent que és l'ànima de
les nits d'hivern!
I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels temerós
d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i omplint-les de remor i
arrossegant les fulles seques que graten asprosament la terra, i, xiulant,
s'allunya entre les muntanyes llumenades per la celístia amorosa. De
sobte el vent s'atura i les remors se senten amb claredat. El respir, el cor
que batega, el trepig de fulles mortes i la por que s'alça ufana dintre el
cor.
L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa seva i la
paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat amb aquell
mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader va assabentar-la
de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l va sentir aquell mateix
mutisme com aquella matinada de blancor hivernal. L'Andreu temerós
va mirar-la embadalit, va trobar-la més formosa i no gosà dir-li res.