Ànimes atuïdes | Page 7

vidrets tant lluents!
-Oh! són brillants de tres quilats cada un!
-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el cap i

mirant el cel...
-Ui! això la fa quedar parada? ¡Ja li ensenyaré els rosetons que tinc! Ja
pot explicar-ho per tot el poble qui érem nosaltres- exclamà la
mestressa amb urc, i movia el cap d'un cantó a l'altre davant el mirall
que tenia més a prop.
-Olori, dida, quin perfum.
-Noi, quina flaire... retorna!
-Aquesta ampolleta costa vuit duros.
-Rei de la vida! com vuit gallines!
-¡Miri, veu aquests mobles són... són... sistema Napoleón quinze! tenen
molt mèrit!
Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona escaient i
sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els artificis dels
tints i pintures, la frescor de la seva joventut com si fos una dona ja
pansida per l'envelliment del vici. La dida tenia els ulls oberts i la
mirada buida d'expressió. Per son pensament passaven acurruats tot
l'estol de mecs i meques, maranxons i parrianes, someres i poltres que
es podrien comprar amb el munt d'unces que costaven els vidres
esquilats, el piano, els rosetons i els perfums de la senyora presumida.
-Què pensa, dida, tan callada? miri, ¡ara li faré un vestit de vellut i seda
i sabates de xarol! sap com me costarà?... estarà contenta?
-Rei de la vida! això és massa!
La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc i
el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella casa.
La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glòria. Era
presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a poc anà
comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li havia apreciat.
Aquest engreïment va fer-li enxiquir la flama d'aquella llantieta d'amor

que tots portem al cor. El caliu de l'enyorança no li escalfava el pit. El
record del seu fill no li enaigava els ulls. Complia serena la missió de
dida i fins trobava que la seva mare tenia raó.
I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una
moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al poble
amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua
entenimentada en qui ella posà tota la confiança. Cada carta era un
garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia saber a
l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella estava.
Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi
tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va tenir
d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a rentar la roba. La
dida va alçar-se amb recança, prengué el cove i va dir amb posat
maliciós:
-¿Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet?
La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La Tecla
va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes avergonyida.
Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant i cantant sota
aquells sols radiants que omplien de claredat tota l'encontrada, de les
anades a vila de bon matí, per florejar els coves de les firaires,
d'aquelles tardes en què anava a la terra amb l'Andreu per ajudar-lo a
regar, dels feixos de llenya que duia hores seguides, i ara s'havia
excusat amb ganyoneria per no rentar un xic de roba; quina vergonya!
La Tecla escotorida i escarmassera tenia mandra. S'havia tornat gandula.
I va semblar-li que els ulls de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet
l'esguardaven plens d'astorament i condol.
-Rei de la vida! què sóc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant els ulls,
i entonà una cançó de bressol per adormir la criatura que alletava.
Son son, vina vina vina. Son son, vina d'un tocom. La son son se n'és
anada Pel camí de Perelada I abrigada amb un llençol. Jo em pensava
que era un home I era palla de fajol. Son son, vina vina vina. Son son,
vina d'un tocom.

Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el fibló de
l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la Tecla va pagar el
que devia; després, alliberat del neguit que li donaven els deutes, va
deixar-se dur pels companys de jovenesa que van veure que amb els
seus diners podrien passar les vetlles de l'hivern acoblats en un ram,
assaborint les delícies del vi, les cartes i els caliquenyos. Per altra part,
la vida a casa de l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li
donava els diners estava com una folla.
-On és la mesada, Andreu?
-Jo la gordo!
-La perdràs; dòme-la.
-No patiu; la porto a la faixa.
-Te