Ànimes atuïdes | Page 9

Feia dos dies que era arribada. Avui que havia treballat, tenia més delit

per encarar-s'hi, es creia més digne però encara el seu cor era sadollat
d'un respecte que ell volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un
penediment corsecador.
A la fi, avançant en les tenebres de la nit arriba al portal del mas i
palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en la foscor i
va trucar amb temença. Se sentí la remor de treure la barra i els grinyols
del forrallat.
-Qui hi ha?
-Obre!
-Gràcies a Déu!
La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els ulls i
tapant-se amb el mocador el coll, perquè anava un xic escarida. Dintre
la casa entrà una onada de fred. Sense dir-se res l'Andreu va deixar les
eines en un recó on hi havia un estol de forques, dalles i sedassos, penjà
a una estaca el tapaboques, es tragué els esclops plens de palla i deixà
el cove damunt el banc escon.
Després pujà calmosament l'escala de fusta.
-Què fa el noi?
-M'apar que té febre!
-Què li heu fet?
-La mare li ha fet unes untures.
L'Andreu va esdevenir tremolós com si la ventada el somogués. Entrà
en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els ulls
clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia amb desfici tot
el que li donaven.
-De quan ençà que està així?

-Tot just tu marxaves ha començat a posar-se calent, calent, tot pioc. Hi
ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!
-I què espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.
-Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a fit
amb altivesa.
-Per què són els metges?- exclamà amb indignació.
-Que et creus que vindrà el senyor Celestí! li devem dues anyades!- va
gorgolar la vella.
-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va
interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.
L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents.
Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de l'angoixa
que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós! La Tecla no
tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa i l'Andreu es fonia
d'angúnia en aquell silenci que li entrava a l'ànima com una punyida
roent. L'eura el corsecava.
-Què faig, doncs?
-¡Tu vés a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celestí!- va
dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.
L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baixà com un llamp
l'escala de fusta que cruixí cuidant a trencar-se, agafà l'aixadó, esmicolà
amb rancúnia el balancí que llançà a la llar encesa i encarant-se amb la
Tecla que el seguia plena d'espant va dir-li cridant i posant-se la mà
damunt del pit.
-Jo et portaré el metge! costi el que costi!- agafà un coltell, prengué
d'una revolada la manta, la bóta; llençà amb fúria la barra de la porta,
l'obrí i la tancà amb una gran embranzida. Se sentí remor de les claus
que queien per damunt les llambordes.

-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esfereïment i angoixa.
La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un
esperitat es posà a córrer entre conreus i boscatges com un Caïm ple
d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son germà.
Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga, l'Andreu va
aturar-se damunt d'un mulladís glaçat que creixia sota sos peus
neguitosos.
-On sóc! això deu ésser el reixorc de can Massot- va mormolar
l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i respirant l'aire
geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns núvols que colgaven els
estels un a un. El magí de l'Andreu se li entorbolia pels bullarocs del
desvari. Volia esbrinar on era i no ho podia capir. Les cames se li
flectaven de cansament i cercà un tocom per escarquillar-se. Es palpà el
xixó que duia a la testa i se'l trobà sembrat de borrallons de neu. De
sobte se sentiren lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangué
dret immòbil, i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.
-Quillu!... té!...- un gos va callar tot d'una i ruflant amb desfici va
atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va exclamar: -Ja sé on sóc!
són els gossos de cal Gabaix!...- i va astorar-se en compendre que havia
corregut una bella estona atiat per la seva geniada d'orat.
Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una llosa de
penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes que cossaven
la seva ànima. Si tornés a casa!... Va semblar que