Ànimes atuïdes | Page 7

mobles s��n... s��n... sistema Napole��n quinze! tenen molt m��rit!
Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressi��. Per son pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques, maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb el munt d'unces que costaven els vidres esquilats, el piano, els rosetons i els perfums de la senyora presumida.
-Qu�� pensa, dida, tan callada? miri, ?ara li far�� un vestit de vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costar��?... estar�� contenta?
-Rei de la vida! aix�� ��s massa!
La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de gl��ria. Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a poc an�� comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li havia apreciat. Aquest engre?ment va fer-li enxiquir la flama d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de l'enyoran?a no li escalfava el pit. El record del seu fill no li enaigava els ulls. Complia serena la missi�� de dida i fins trobava que la seva mare tenia ra��.
I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una v��dua entenimentada en qui ella pos�� tota la confian?a. Cada carta era un garbell de consells i un ardat d'��xits ciutadans que ella feia saber a l'Andreu i a sa mare perqu�� estiguessin contents com ella estava.
Un mat�� la Tecla estava gronxant-se en un balanc�� com cada dia. Hi tenia una fal��lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que an��s a rentar la roba. La dida va al?ar-se amb recan?a, prengu�� el cove i va dir amb posat malici��s:
-?Vol dir que tocar aigua no em recular�� la llet?
La mestressa va escruixir-se i li f��u deixar el cove tot seguit. La Tecla va asseure's al balanc�� i tot d'una va enrogir-se de galtes avergonyida. Es record�� d'aquells matins que passava al riu rentant i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota l'encontrada, de les anades a vila de bon mat��, per florejar els coves de les firaires, d'aquelles tardes en qu�� anava a la terra amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens d'astorament i condol.
-Rei de la vida! qu�� s��c gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant els ulls, i enton�� una can?�� de bressol per adormir la criatura que alletava.
Son son, vina vina vina. Son son, vina d'un tocom. La son son se n'��s anada Pel cam�� de Perelada I abrigada amb un llen?ol. Jo em pensava que era un home I era palla de fajol. Son son, vina vina vina. Son son, vina d'un tocom.
Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el fibl�� de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la Tecla va pagar el que devia; despr��s, alliberat del neguit que li donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de l'hivern acoblats en un ram, assaborint les del��cies del vi, les cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els diners estava com una folla.
-On ��s la mesada, Andreu?
-Jo la gordo!
-La perdr��s; d��me-la.
-No patiu; la porto a la faixa.
-Te la robaran!
-No passeu ��nsia.
-Amaga-la al graner!
-No passeu neguit!
-Ensenya-me-la!
-Prou! no s��c cap xarric escarrabillat perqu�� em mireu les butxaques.
-Que ets geni��t, noi! ?Que et creus que dormo! tot ho s��! ahir vas perdre tres duros!...
I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La d��ria de rescabalar els diners perduts i la visi�� dels seus companys gall��fols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el tartaner, temer��s de tornar tan tard a casa seva i sentir la vella que