Ànimes atuïdes | Page 6

llavis tremolosos per dir-li:
-?Andreu, v��s amb compte amb el noi i la mare! V��s cada dia a la vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. ?Amb els primers diners que t'envi? compra la grana que tens menester!- El tren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar perqu�� la Tecla baix��s tot seguit i tornar junts a casa i fer callar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscor de una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si torn��s del fossar despr��s de soterrar-hi la Tecla.
La Tecla ja ��s a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova, planxada i encartronada, amb uns lla?os immensos a l'esquena i tot un davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el coll i li torturen les orelles. ��s una dida teatral. Una apoteosi de dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa anunciadora de qualque ag��ncia de dides. Ella, plena de vergonya, sofreix horriblement i plora d'amagat.
La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb grans lla?os de seda al coll com si tinguessin angines. Est��tues orientals amb bombetes el��ctriques que s'encenien, ��dols, vanos, ombrel��les del Jap�� i moltes pells; pells de tigre, d'��s blanc, d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia una pianola amb tot el repertori vien��s d'operetes mortals de necessitat, i un gram��fon amb totes les can?ons de moda cantades per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven fent escola d'immortalitat pels teatres de variet��s. Al despatx de l'amo de la casa hi havia una al��legoria de l'amor que figurava en un cert piset que tingu�� en la seva joventut. Les cortines eren abundoses i totes de seda, la calefacci�� sempre encesa... per�� la casa era una casa freda, trista, sense ��nima i sense el caliu que d��na l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia biblioteca!
L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operaci�� comercial que ell anomenava de viu. L'operaci�� fou senzilla. Un vaixell arribava carregat d'una subst��ncia de qu�� ell tenia el magatzem ple. Amb la seva influ��ncia, el vaixell no pogu�� descarregar perqu�� els papers no van ��sser despatxats. El vaixell torn�� despr��s d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la subst��ncia al preu que li sembl��. Ara, enriquit, gastava els diners a gratcient, i la vanitat li feia somniar gl��ries populars. Anhelava ��sser diputat i el ventre li esdevenia volumin��s. Era baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials grosses i cargolades, i una r��brica on tot eren onades, llamps i corbes que semblava un temporal desfet.
La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i joven?ana que no perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on pogu��s emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia perfums penetrants. A poc a poc an�� encoratjant-se en els empolainaments artificiosos de les dones i comen?�� per l'ondulaci�� i fin�� per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No criava per no fer-se malb�� i s'avorria eternament per tot arreu. La Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! ?Rei de la vida!
El servei era nombr��s i poc fael.
-Mireu, dida, aqu�� estareu molt b��. S��n uns senyors molt bons. No miren res ni compten mai; el rebost sempre ��s obert. El senyor ��s molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perqu�� ��s m��s viu que els altres. V��s, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida, entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.
-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn eslamacions d'admiraci�� i adulacions agradoses a la seva vanitat, -aquest piano costa tant com una parella de bous.
-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ?quina riquesa!
-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.
-Ma! quins vidrets tant lluents!
-Oh! s��n brillants de tres quilats cada un!
-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el cap i mirant el cel...
-Ui! aix�� la fa quedar parada? ?Ja li ensenyar�� els rosetons que tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui ��rem nosaltres- exclam�� la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cant�� a l'altre davant el mirall que tenia m��s a prop.
-Olori, dida, quin perfum.
-Noi, quina flaire... retorna!
-Aquesta ampolleta costa vuit duros.
-Rei de la vida! com vuit gallines!
-?Miri, veu aquests