Un tros de paper | Page 7

tot quant pot distraure a la gent de les ocupacions
sèries, jo l'he vist passar mitja hora al carrer, aturat i mirant en l'aire, i
no per a contemplar la immensitat del firmament o el majestuós curs
dels astres, sinó per a veure una mona amb capa vermella, que menjava
sucre sentada en la barana d'un balcó de segon pis.
Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en
semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar-se d'ell sense
gràcia.
Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era propi de
vells xacrosos o d'enamorats, pollastres o curts de gambals que no
s'atrevien a encetar l'assumpte del seu deliciós neguit.
Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes
bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a
quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el
calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents
que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa
ull cap a garbí.
Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles de
paiellas i mam que te crió, i feien burla de tot quant tirava a ordre i vida
arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de gallina, al te i a la més
severa sobrietat. Abans de ficar-se al llit calculen si en tindran prou
amb dues flassades, i, si el temps refresca, se n'hi posen tres.
Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a sopar
després d'haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant pels carrers a
deshora de nit, ara consisteixen en reunir-se tres hores per espai de vuit
dies i fer salomons i cadenes de paper, amb bitllets de les rifes
extraordinàries, perquè són de colors.
D'ençà que es va posar el bando perquè s'emblanquinessen escales i
patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la calç; se disputa
sobre quina és més blanca; s'examina en quines èpoques ha pujat i
baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un dels oficials més

útils a la societat. No s'hi pot fer més; no podem ja passar per davant
d'una escaleta sense tirar-li una ullada per a veure si està ben
emblanquinada o no.
Si els almogàvers nos veien!
I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d'Espanya, o
del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina
ganyota ens farien!
¿No s'havien burlat mai, vostès, d'aquelles poblacions que, com a gran
cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat
tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria en la
plaça?
-Quina diversió!- dèiem amb escani. -¡No sé com ningú pot trobar gust
en semblant cosa! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a la Plaça
Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen
han donat una nota fora de to.
Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no hauria
tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer, estimulats per la
competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a
meditar sesudament respecte a la influència de l'empedrat públic en el
benestar del gremi dels sabaters.
Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners,
badocs, frívols donetes, per culpa de...
Atura't, Pau.
Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.
L'anomenarem en son dia, que serà quan se canti el Tedèum.
X. (Robert Robert)

LA CAMPANA
Ah! No ho sabien? Donques sí, hem rebut una pila de queixes dels
nostres parroquians perquè la setmana passada vam parlar poc de la
Campana.
Pensàvem nosaltres que parlant-ne tothom molt, es consideraria com un
mèrit l'originalitat de no parlar-ne gaire, i no ens ha reeixit.
No? Doncs ja els n'omplirem, les butxaques: avui quasi tot campana, i
per no oblidar-nos-en, començarem ara.
Qualsevol, per molt que ignori la història de Catalunya, encara que siga
un mantenidor, no hi ha dubte que sabrà la importància moral i material
que en totes èpoques han tingut les campanes en aquesta terra
privilegiada.
Potser que algú em faci notar que totes les nacions d'aquest món de
mones, tenen en gran estima semblants trastos, però jo els asseguro i
puc assegurar (perquè, gràcies a Déu, no só dels que han viatjat menos}
que comparat amb el paper que aquí fan les campanes, el d'altres llocs
és paper blau d'aquest d'embolicar troques, i encara, si massa m'apuren,
els diré que és d'estrassa.
Repareu-ho bé i veureu que és una cosa per demés.
Remuntem-nos a lo més lluny de nostres cròniques, i es