Un tros de paper | Page 6

aberració arquitectònica, i, com tot
era regalís d'aigua i escrostonats, si algun foraster se n'adonava, es creia

fàcilment que era cosa que havia d'anar a terra aviat, i així anàvem
passant.
Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i fa girar
els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.
Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:
-Que la llepa l'arquitecte?
-Que la volen rifar?
-Que la tapen amb papers?
-Que va en camisa?
Per amor de Déu tornin-la a embrutar! Ja que és tan dolenta, al menos
que no es vegi.
Sempre m'ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una de les
seves.
Té! ¡Ara m'han emblanquinat la fatxada del teatre Principal!
No li faltava més que això! Sembla un ramillete de sucre d'aquells que
rifen per Tots Sants.
* * *
Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci
desaparèixer sense tirar-la a terra.
Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà borrall, i
té raó.
Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a les
obertures i s'estalviava el discórrer línies i ninots.
* * *

En la fatxada del teatre Principal s'han pintat les pedres de manera que
figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que va fer bronzejar
un candelabre de plata.

BARCELONA AVUI EN DIA
¡Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins!
Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones
acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la
civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les capitals
populoses; i, si algú feia admiració d'un cas notable, ens el miràvem
amb una rialleta de burla, com aquell que diu: -¿D'on surt, ara, aquest
beneit? ¡Que està fet a poc!
La gala del barceloní era, com la del botiguer d'Espronceda, nihil
admirari. Ens parlaven d'una grossa bancarrota, d'un adulteri
acompanyat d'escàndol, d'una criatura de dotze anys suïcida, i tot seguit
responíem: -Oh!... ¡Això es veu cada dia! Oh, si anésseu a París!... ¡si
haguésseu estat a Londres!...
Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les
seves planes el descobriment d'un centenar d'isles, l'incendi d'una vila
entera, el sacrifici d'un mariner que patia mort per salvar a una persona
desconeguda, un pacte mercantil que agermanava a dues nacions, la
caiguda d'un imperi, la gloriosa aplicació d'un nou remei que
deslliurava a la humanitat d'un mal horrible. I nosaltres, freds i avorrits,
llençàvem els periòdics, dient:- Quin fàstic! Aquests paperots mai
porten res. -Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell,
insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la
Ciutadela, i exclamàvem: -Bah! ¡Sempre ens parlen de lo mateix!
Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia:
tots haviem de dir: -Que n'hi ha, de badocs, a Barcelona!...
Ai pàtria, pàtria! Qui t'ha vist i et veu!

Ara és ben al revés!
Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d'aquella
vanitosa indiferència, d'aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat
infantil més extremada.
Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí, que hi
vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben segur de
saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que a un l'atrapin; si
això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades entre cap i coll, perquè les
paraules volen, i parlant una mica enfarfegat ningú podria
demostrar-me que la cita era esguerrada.
Després d'aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els
dono, crec que m'hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb aqueixa
confiança, prosseguesc.
Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent
de Barcelona, que estem desconeguts.
Ara, tot té gran importància: tots referim, com si fossin assumptos de
molta entitat, les petiteses més nímies e insignificants.
Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure's rodejat d'una
cinquantena de curiosos, no té més que preguntar: -¿Que no saben lo
que ha succeït?
Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d'una casa
acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones que diuen:
-Home! ho tinc d'anar a veure.- Ja aquest succès és un alicient per a la
curiositat pública.
Hi ha hòmens formals, d'aquestos que consideren malaguanyats el
temps i els esforços que s'empleen en combatre la pena de la vida, que
amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues tancades, i,
apuntant-les per carrers i barris, viuen persuadits de què el dia que
publiquin els seus datos haurán fet un gran servei a l'espècie humana.

Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i
enemic acèrrim de