La creació dEva i altres contes | Page 9

Ginjoan no es llevava. La Quit��ria va trobar oberta la porta de l'alcova; el senyor Ginjoan havia estat escanyat en son llit. Tota erta i insignificant, va avisar els ve?ns, el jutge, el rector. Els diners havien desaparegut. La Quit��ria no havia vist res, no sabia res, no sospitava res. Alg�� va dir, tot seguit, que era ella qui havia com��s el crim. El jutge va registrar el recambr�� de la Quit��ria, i despr��s tot el casal, i la f��u detenir sense gaire fonament prec��s. La Quit��ria repetia sempre, amb rever��ncies, que no havia vist res, que no sabia res, que no sospitava res. La Quit��ria, tan polida amb tothom, no tenia amistats, no havia intimat amb ning��, no hi hagu�� manera de trobar-li connexions, de suposar-li c��mplices. A m��s, una doneta desnarida com ella escanyar un homen��s cepat! La cosa tenia un aire inversemblant. I d'altra banda, mai no es va saber que hagu��s rondat pel carrer on visqu�� el senyor Ginjoan cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible sospit��s; ni havia rom��s senyal de fractura enlloc, ni cap bot�� delator, o cerilla aixafada en el paviment.
A l'Audi��ncia, el proc��s va ��sser llarg i tedi��s. L'acusador privat, un senyor obt��s i interminable, va dir grans penjaments de la Quit��ria. El defensor, un jove advocat maur��, recomanat pel rector a la Quit��ria, va dir que havia estat _��ngel de luz en un hogar sombr��o_. El president va recomanar molt de compte als jurats, etc��tera.
La Quit��ria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb una mena de gratitud els seus gu��rdies, i els magistrats, i el defensor, i l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant.
La deliberaci�� del jurat fou llargota. Un dels jurats tenia una mala impressi�� de la Quit��ria, perqu�� s'havia fixat en les seves mans, i les havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament nervioses, potser d'una energia insospitada. Per�� no hi havia cap prova terminant de culpabilitat, i el veredicte era de bon preveure.
Quan el document solemnial fou llegit, la Quit��ria no mostr�� en els seus ulls ni aquell petit lluenteig de freda joia que els sobtava en retornar els sous sobrers de la pla?a. No va tenir cap commoci��, no va fer cap gran respir. Es va girar als jurats, i tota jupa, amb veu quieta i abnegada, va fer:
-Sento haver-los molestat, total perqu�� se'n vagin de buit. -

ANTIGOR.
-Com hi riur��s, a casa de la tieta Engr��cia,- f��u ell, encesot, espandit. La seva cara era espandida, n'era el solitari de la seva corbata, i n'era el solitari del seu dit, n'era la flor del seu trau, n'era el mocador de la seva butxaca, n'eren les seves mans inelegants de n��t de cam��lics que havien fet fortuna. Ella, al contrari, es vinclava fina, gaireb�� prec��ria; en el darrer toc de la seva toilette li mostrava la rossa nuca escollada, els bracets gr��cils, el dors sempre ondulant, -sempre, en l'esgarrifan?a, en la insol��ncia, en les postureries, en la meravella o en el simple parloteig enormement voluble. Ell pensava: -��s una criatura deliciosa. M'he casat amb una criatura deliciosa. Els Ca?adors, l'Eq��estre m'envegen.-
I tot amarant-se de la seva felicitat, va recordar, altra vegada, aquell dia que ell va declarar-se-li (ella havia suggerit de ballar tots dos, un pericon en vestit de bany, i eixint de l'aigua, a Caldetes); i gaireb�� es va enternir.
Va agafar-la per la-cintura, com si fos una ploma, i la va fer seure damunt sos genolls; ella tir�� el cap enrera en un simulat espaume de petita _apache_; i despr��s, reincorporant-se, fent veure que se sentia tafanera (en realitat no necessitava altra cosa que tornar a admirar les seves mitges perla), digu�� amb veu manyaga:
-I perqu�� hi riur�� a casa la tia Engr��cia?
-Ui! ��s una casa de l'antigor. La tia Engr��cia fa olor de reum��tic, i la seva tert��lia tamb��. Encara prenen xocolata amb marcelines. Com la far��s esgarrifar!
* * *
No tant, no tant de l'antigor, la casa de la tia Engr��cia. Era, simplement, una casa Ferran VII: s��bria i tanmateix impressionant. La sala era tota de dom��s vermell: hi havia gravats francesos emmarcats de negre, una escaparata amb una Mare de D��u dels Dolors i un gran gerro de marbre blanc, en un rec��. L'escalforeta s��pita que difonia un gran braser barroc, posat al centre de la sala, dava una mica de rojor a la tia Engr��cia, i als seus tertulians de cada dimecres, gent gaireb�� tota de colors opaques, com si habitualment visquessin desats en amagatalls. La tia Engr��cia era una dona senzilla, amb qualitats quietes i segures de govern: mai no havia tingut cap tribull amb cap minyona. Serena i amatent, s'havia trobat, ��rfena, amb el negoci de son pare al caire de la fallida, i al cap de dos anys havia pogut liquidar-lo en sorprenents condicions. Per�� ella s'hauria