Argelaga florida | Page 9

un infantó. Porta el braç penjant d'un
mocador negre, lligat amb un llacet darrera el coll. Tots els de la casa
volen acompanyar-lo i ell rebutja a tothom amb suavitat.
-Vull fer un passeig tot sol... vull pensar moltes coses- va dir al brancal
de la porta i s'anà allunyant. S'anà fent petit, petit entre les soques dels
arbres, les mates de brucs i les volivardes.
El seu pare tremolava i la mare va tapar-se els ulls i trencà en un plor
de condol, tot dient:
-Ai, si veu que no te mà!...
-Déu faci que no's mati... que no's tiri cingle avall...
-Calla, tu! No cridis la desgràcia.
-Aneu-hi... aneu-hi... no el deixeu sol... que no podrà contenir la
pena!...- afegia sa mare ofegant-se.
A l'era van aturar el batre, tota la batllia se encongia al davant seu; i en
Joan mormolant feliç una harmonia que li dictava sa ardenta inspiració,
s'anava fent petit... petit, entre les eures i les albes, les falgueres i els
arbossos.
-Només un que hi vagi!... Vós!... seguint-lo per la carena, pel cantó
bagueny- digué el pastor al pare.
-Jo hi aniré,- barbotejà la Remei.
-Poc a poc... no feu remor!...
I amagant-se darrera els arbres el seguiren el pare i la Remei. Després
s'hi afegiren la mare i el pastor i fins els mossos pel cantó solei de la
muntanya.
Tot d'una en Joan va aturar-se en sentir dins el silenci de les muntanyes
el soroll d'una fontana i va romandre bella estona mirant el raig d'aigua

que sortia d'un catau fosc i queia en la pica, fent un bé de Déu de
bombolles que pujaven i baixaven, rodones i plenes de clarors. Tenia
sèt, i va ajupir-se a beure, recolzant en la pedra el braç embolicat de
benes i amb un manyoc de cotó que li posaven per a dissimular
l'amputació. S'alçà després d'haver begut amb repòs, tot sospitant que
no tenia mà esquerra perque no hi sentí el pes del seu cos en el manyoc.
Es tregué lentament el benam, es mirà la pell cosida i llençà les benes
entre unes mates.
Com una ventada passaren pel seu pensament totes les tortures dels
seus concerts, tota l'esclavitut cruel de les hores d'estudi, aleshores que
sentia trucar a son cor dolls d'inspiració, tots els seus deliris
d'immortalitat. En Joan se sentia llibert i no avorria la vida sense la mà
prodigiosa; i amb els ulls resplendents d'esperança i els llavis
tremolosos d'emoció, va agafar una branca i es posà a cantar ben alt i
amb més entusiasme els temes del primer poema, de la primera obra
seva lliure, sanitosa, de la fita que marcava el començament de son ver
camí d'artista genial.
Entretant la gent de la batllia sentia un horrible calfred. La mare alçant
les mans al cel va exclamar esfereïda:
-Canta!... sentiu? canta!...
-Oidà!... canta sol...- feu el pare que ajupia el cap estemordit.
-Canta!... Fill meu... Fill de ma vida!... s'ha tornat boig... pobret!... s'ha
tornat boig!
-I ben boig!...
Tots van sentir una punyida al pit, i s'alçà tota una garba de braços, i va
fer-se tot un ramell de cors que tremolaven i les llàgrimes van brollar
de tots els ulls. I en Joan seguia cantant ple de benhaurança, i fent-se
petit, petit, entre'ls ginestells florits i les oloroses viadelles, sota un cel
immaculat i respirant un aire ple de cantúries...
(Moyà)

LA IMATGE.
Aquell jorn en Ferràn va sortir de la petita església emmusteït i sense
conhort. Hi havia ajudat missa com cada matí. I son ànima no es va
eixamplar en l'espai infinit de la meditació com solia, cada volta que les
foscors del temple l'embolcallaven. Aquell jorn li encongiren son cor
temerós pensaments que li esvaïen el perfum místic. I ell el trobava
faltar amb neguit. Tancava les parpelles fortament i mirava de fit a fit
tot sovint el Sant Crist extès de braços; entre ciris que cremaven
silenciosos senyalant el cel. Fins havia equivocat respostes de la missa!
I això el torturava, perque tenia l'ànima molt sensitiva i feble i sempre
ofegada en penediments de coses petites i corsecadores.
Tot jup amb els ulls baixos i les mans enllaçades, avergonyit, se n'anà a
veure en Fèlix, l'escultor amic d'infantesa, que tants de camins li havia
pregat que anés al seu estudi. Però ell tenia por. Els nuus l'esglaiaven.
Aquell matí sentia una indiferència gran per tot. Es trobava feble de cor,
i com a esborrat de esperit. Això el feia pujar lentament per l'escala de
marbre, amb l'ànima buida i mormolant una d'aqueixes cançons banals
que es senten pels carrers, que de tant que'ns aturdeixen es fiquen
insensiblement dins de nosaltres i en surten com una remor de borinot.
Va arribar al terrat, respirant depressa i allargà la mirada per damunt de
la ciutat i