Ànimes atuïdes | Page 2

podia haver regalimat l'aigua copsada del cel, i ell tenia una
gota damunt sa mà que no gosava moure ni esguardar-la, i va pensar
esfereït : -Ploro!... Quina nyèrria tinc!... i tot per gallòfol!... jo no só
jo!... avui criaturejo!... ploro ¡tant garnagàs!... si em veiés la Tecla... i el
sometent... i fins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temerós que en
arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's prop
d'una soca d'alzina voltada d'un flotó de bolets que creixien en la
humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la seva història.
L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat de
la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i desdentegada
que duia una castanya molt petita al cim del cap i una avarícia aferrada
al mig del cor. Ell passava el dia als conreus atiat per la seva dona que
el feia treballar amb ses paraules plenes d'encís per fer-lo ben veure de
la vella ventruda. L'Andreu era un home que s'adaptava tot seguit a
l'ambient que el voltava; al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un
treballador desficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben
treballada i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona
formosa i plena d'encant i joventut.
La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i
una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que
miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va
passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat esplendent.
Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia volgut, veia el seu
home allunyat dels antics companys del poble llunyà, i les terres ufanes
sembrades de riqueses abundants.
I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que l'Andreu
mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons respiraven,
tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven. ¡Ell que jamai
havia mirat cap criatura i trobava més bonics els cadells! L'alegria va
entrar en aquella casa aposentada entre les terres com un castell
dominador de tota la contrada. De tant en tant, com les temors
llunyanes d'una tempestat, naixia una discussió entre la Bel i l'Andreu,

però la Tecla tot seguit esbandia la renyina congriada, que es fonia com
un borralló damunt una mà febrosa.
-Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada i
primer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament.
-Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i
engelosida -tot va tan bé! en bona fe... aniràs a vendre, perquè jo ho
mano!
-Dôs no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi.
-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el
parracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida de senyors!
-Calleu! no la gico anar i prou!
-¡Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!
La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés a
espargir aquella tempesta.
-Què criden? Què criden? ¡mireu el noi quina baballa! Sembla un
tirarany de la cort. ¿Fa, mare, que això són les dents? Repara, Andreu;
aquest sí que no té la baba tancada; ¡tant dolent que és! Ves, el noi de
can Ton va morir-ne, ¿oi mare?- I la Tecla agafava el nen i el mostrava
a la vella i al seu marit; totes les mirades anaven a raure a les galtes
tivants i vermelles del nin que feia anar les mans com si volgués
esquivar un ardat de mosques, i movia els peus i esclatava en rialles
innocents plenes de gaiesa. I el front arrugat del gendre, generós de cor,
esdevenia ple de serenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella
prenien la quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la
menjava de viu en viu.
-Home, no en facis cabal; ¿no veus que és vella? no vols que vagi a
mercat, no hi aniré... pero no ho diguis!...
-Sí, però ella m'ha dit...

-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por que
farem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu,
tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que són les dues. Afanya't a
llaurar la peça de baix. Jo vindré a cercar-te al vespre amb el noi. Si fas
bona feina el noi et farà una estimació; au, afanya't!... que jo vaig a
aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!
L'Andreu marxava cantant.
-Vós, mare, ¿ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir el macat
de la mossa? -Jo li som dit que hi aniríeu tot seguit. Sentiu? ¡La gallina
ja ha post!- I la vella tot seguit marxava com una fura cap al galliner, i
amb el desfici d'arreplegar un ou