Ànimes atuïdes

A free download from http://www.dertz.in


Ànimes atuïdes

The Project Gutenberg EBook of Ànimes atuïdes, by Josep Roig i
Raventós This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and
with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away
or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org
Title: Ànimes atuïdes
Author: Josep Roig i Raventós
Release Date: December 28, 2005 [EBook #17410]
Language: Catalan
Character set encoding: ISO-8859-1
*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ÀNIMES
ATUÏDES ***

Produced by Ricard Samarra

ÀNIMES ATUÏDES.
Josep Roig i Raventós (1883-1966)

Als meus fills:
Núria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.
Josep, dels ulls blaus i dolços, que quan miren amanyaguen.
Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hi ha abocat la
seva ànima.
Maig de 1921.

INDEX.
L'ESPARVER. DESVETLLAMENT. LA DAMNADA. ELS FRARES.
JOANÍN. FLAMA QUE VETLLA. L'ESCOLANET. L'ÀNIMA
PUNIDA.

L'ESPARVER.
_Beneïda sia la penitència!_
A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de porpra. L'or
volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia tardoral, tenien la
saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se sentia la son misteriosa de
l'hivern que regnava fatídica, lenta i muda, com una mort encantada.
Les fulles seques, esperaven com una sentència eterna, aquella ventada
macabra que les faria caure.
Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en el cor
un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de les muntanyes s'anava
perdent en les tenebres que omplien el cel i obrien els parpres dels
estels que brillaven enfredolicats.
L'Andreu donà el darrer cop d'aixada, escampà una mirada pel cel,

plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-se amb la
manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc i posat
atuït; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un munt de mesos que
no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i això li feia néixer aquella
joia benaurada que havia mort dintre la seva ànima feia molt de temps.
La quietud d'aquell capvespre d'hivern va entrar en el fons de la seva
ànima sovint solcada per la correntia de penediments, agrors i recances.
La nit avançava damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les
argelagues florides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s'havien
aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avançava, omplint
el ulls de tenebres, l'esperit de paüra, la carn lassa de fredors i les oïdes
d'un silenci llarg i pregon que aclaria el pensament i feia bategar el cor
amb més força. L'Andreu no podia fer-hi més; son cervell fruitava idees
llòbregues, trenava recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i
recels zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors
s'aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart de coses
que passaven per la seva frontalera com una visió infinita de dolor.
L'Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment de cor. Se'l
sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, per aquell fred tan
paorós que sent l'ànima quan no està arrecerada pel consol calinós que
dóna la bonesa confortant. L'Andreu es veia perdut, com un arbre
defallit per l'abraçada fatídica d'una eura xucladora i cruel, sentint-se
fugir la vida, sense poder apartar-se de l'abraçada mortal. Sentia que les
penes li pujaven cor amunt com una eura malastruga, entortolligant-lo,
fent-lo defallir, xuclant- li la saba que li donava delit i fent-li engroguir
la faç, com les fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan
sols un respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com
si volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida que deixen
eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es veia indefens.
Aquell delit ferreny que li havia donat crit per tota la contrada, aquella
valentia coneguda per tot, no podien alliberar-lo d'aquell rosec pregon i
constant que havia creat una estalactita de dolor que es clavava en son
pit nit i dia. I aquell capvespre, més que mai, sentia la dolor amb el
contrast de la joia d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se
sentia com si una confessió involuntària li mogués els llavis commosos
i movia la testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una
nosa als ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada.

L'Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. No hi havia
cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia estat eixut i cap
fullatge no