Ànimes atuïdes

Josep Roig i Raventós
A free download from http://www.dertz.in

nimes atu?des

The Project Gutenberg EBook of nimes atu?des, by Josep Roig i Ravents This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org
Title: nimes atu?des
Author: Josep Roig i Ravents
Release Date: December 28, 2005 [EBook #17410]
Language: Catalan
Character set encoding: ISO-8859-1
*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK NIMES ATU?DES ***

Produced by Ricard Samarra

NIMES ATU?DES.
Josep Roig i Ravents (1883-1966)

Als meus fills:
Nria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.
Josep, dels ulls blaus i dol?os, que quan miren amanyaguen.
Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hi ha abocat la seva nima.
Maig de 1921.

INDEX.
L'ESPARVER. DESVETLLAMENT. LA DAMNADA. ELS FRARES. JOANN. FLAMA QUE VETLLA. L'ESCOLANET. L'NIMA PUNIDA.

L'ESPARVER.
_Bene?da sia la penitncia!_
A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de porpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se sentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatdica, lenta i muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una sentncia eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.
Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en el cor un bri de tristcia. La neu que vivia al cim de les muntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel i obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.
L'Andreu don el darrer cop d'aixada, escamp una mirada pel cel, pleg les eines i el cabs on duia la minestra i, embolcallant-se amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc i posat atu?t; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i aix li feia nixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la seva nima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespre d'hivern va entrar en el fons de la seva nima sovint solcada per la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avan?ava damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelagues florides i la neu dels camps de citrons. Els nvols s'havien aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avan?ava, omplint el ulls de tenebres, l'esperit de para, la carn lassa de fredors i les o?des d'un silenci llarg i pregon que aclaria el pensament i feia bategar el cor amb ms for?a. L'Andreu no podia fer-hi ms; son cervell fruitava idees llbregues, trenava recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors s'aturava i romania pensvol, immbil, xuclat per aquell esbart de coses que passaven per la seva frontalera com una visi infinita de dolor. L'Andreu era ferit per un corc etern, per un encongiment de cor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred gla?at, per aquell fred tan paors que sent l'nima quan no est arrecerada pel consol calins que dna la bonesa confortant. L'Andreu es veia perdut, com un arbre defallit per l'abra?ada fatdica d'una eura xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se de l'abra?ada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant- li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la fa?, com les fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com si volguessin exhalar els darrers adus a la claror de la vida que deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien alliberar-lo d'aquell rosec pregon i constant que havia creat una estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell capvespre, ms que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si una confessi involuntria li mogus els llavis commosos i movia la testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa als ulls, i una gota bullent caigu damunt sa m rasposa i colrada. L'Andreu va restar corgla?at, mir el cel reblert de celstia. No hi havia cap nvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsada del cel, i ell tenia una gota damunt sa m que no gosava moure ni esguardar-la, i va pensar esfere?t : -Ploro!... Quina nyrria tinc!...
Continue reading on your phone by scaning this QR Code

 / 60
Tip: The current page has been bookmarked automatically. If you wish to continue reading later, just open the Dertz Homepage, and click on the 'continue reading' link at the bottom of the page.